Potser el nucli central del que per a mi és la singularitat d’aquest ofici, es troba en el valor simbòlic que atorgo al
violí, més enllà de la seva funcionalitat.Fruit d'una llarga evolució, fet a partir de matèria viva, modelat en base a
principis físics i matemàtics, creat per viure i per cantar, crec que representa la conjunció perfecta, el punt de trobada
de la natura, l'experiència i la sensibilitat artística. El moment històric de la seva consolidació formal durant el segle
XVII és, en aquest sentit, un moment especialment afortunat.
Trobaríem ben pocs objectes quotidians, fins i tot dins el catàleg organològic, que s'hagin mantingut idèntics al llarg
dels segles. Qualsevol intent d'alteració en els materials emprats, les mesures, les proporcions o fins i tot els elements
estètics, ha acabat amb el retorn als cànons que establiren els mestres de l'escola clàssica cremonesa. L'única
modificació d'una certa consistència, que obeïa més a gustos d'època que a una millora de disseny, va constituir-la el
pas del muntatge barroc al muntatge modern. Paradoxalment, en els nostres dies, amb l'interès per la interpretació
amb criteris històrics, alguns d'aquells instruments que van ser operats a principis del segle XIX són ara retornats al
seu muntatge original.
El constructor, com ho farà després l'intèrpret, estableix amb l'instrument un diàleg, una relació. Des del meu punt de
vista, aquest diàleg gira sempre al voltant de quatre elements que, en diferents moments del procés constructiu,
focalitzen l'atenció:
UN ART SINGULAR
Potser el nucli central del que per a mi és la singularitat d’aquest
ofici, es troba en el valor simbòlic que atorgo al violí, més enllà de
la seva funcionalitat.Fruit d'una llarga evolució, fet a partir de
matèria viva, modelat en base a principis físics i matemàtics, creat
per viure i per cantar, crec que representa la conjunció perfecta, el
punt de trobada de la natura, l'experiència i la sensibilitat artística.
El moment històric de la seva consolidació formal durant el segle
XVII és, en aquest sentit, un moment especialment afortunat.
Trobaríem ben pocs objectes quotidians, fins i tot dins el catàleg
organològic, que s'hagin mantingut idèntics al llarg dels segles.
Qualsevol intent d'alteració en els materials emprats, les mesures,
les proporcions o fins i tot els elements estètics, ha acabat amb el
retorn als cànons que establiren els mestres de l'escola clàssica
cremonesa. L'única modificació d'una certa consistència, que obeïa
més a gustos d'època que a una millora de disseny, va constituir-la
el pas del muntatge barroc al muntatge modern. Paradoxalment, en
els nostres dies, amb l'interès per la interpretació amb criteris
històrics, alguns d'aquells instruments que van ser operats a
principis del segle XIX són ara retornats al seu muntatge original.
El constructor, com ho farà després l'intèrpret, estableix amb
l'instrument un diàleg, una relació. Des del meu punt de vista,
aquest diàleg gira sempre al voltant de quatre elements que, en
diferents moments del procés constructiu, focalitzen l'atenció:
